(Si tu ancora non lo faceva, tu pote leger le capitulo previe hic: 7. Un Folle The)
Le Aventuras de Alice in le Pais del Meravilias
8. Le Campo de Croquet del Regina
Un large rosiero
stava presso le entrata del jardin: le rosas crescente in illo era
blanc, ma il habeva tres jardineros a illo, occupatemente pingente
los de rubie. Alice trovava isto un cosa multo curiose, e illa se
approximava pro reguardar les, e, justo quando illa arrivava usque
illes, illa audiva uno de illes dicer “Presta attention ora,
Cinque! Non sparge tinta sur me assi!”
“Io
non poteva evitar lo,” diceva le
Cinque,
in un tono irritate.
“le
Septe
pulsava mi cubito.”
Dunque le Septe
mirava a supra e diceva. “Isto es certe, Cinque! Sempre tu attribue
le culpa al alteres!”
“Il
es melio
que
tu
non parla!” diceva le Cinque. “Io audiva le Regina simplemente
dicer heri que tu meritava esser decapitate.
“Ma
perque?” diceva le uno que habeva parlate primo.
“Isto
non es un affaire
tue,
Duo!” diceva le Septe.
“Si,
illo es
affaire
sue!”
diceva le Cinque. “E io le contara—illo esseva a
causa de ille
apportar al cocinera radices de tulipa in vice de cibolla.
Le Septe jectava a
basso su pincel, e habeva justo comenciate “Ben, de tote le cosas
injuste—” quando su oculos per hasardo cadeva super Alice,
durante que illa stava reguardante les, e ille se stoppava
subitemente: le alteres reguardava circum tamben, e tote illes se
inclinava a basso.
“Contarea me vos,
per favor,” diceva Alice, un poco timidemente, “perque vos pinge
ille rosas?”
Le
Cinque
e le Septe diceva nihil, ma reguardava le Duo. Le Duo comenciava, con
un basse voce, “Perque, le facto es, vos vide, Senioretta, iste hic
deberea haber essite un rosiero rubie,
e nos poneva un blanc erroneemente; e si le Regina lo discoperi, nos
tote habera
nostre capites trenchate, vos sape. Dunque vide vos, Senioretta, nos
face nostre melio, usque illa arriva, pro que—” A iste momento,
le Cinque, qui habeva reguardate anxiose per le jardin, vocava “Le
Regina! Le Regina!” e le tres jardineros instantaneemente deveniva
lor facies platte. Il habeva un sono de multe passos,
e Alice mirava circum, anxiose pro vider le Regina.
Primo
veniva dece soldatos portante
bastones: illes tote habeva le mesme forma que le tres jardineros,
oblonge
e platte, con lor manos e pedes in le angulos: Postea dece
cortesanos: illes tote era ornamentate ubique con quadros, e
camminava de duo a duo, assi como le soldatos faceva. Post istes
veniva le infantes royal: il habeva dece de illes, le pupettos veniva
saltante allegremente per ibi, mano in mano, in duples: illes era
tote ornamentate con cordes. Postea veniva le invitatos,
supertoto Reges e Reginas, e inter illes Alice recognosceva le
Conilio Blanc: illo parlava in un maniera hastive e nervose,
surridente a cata cosa que era dicite, e passava sin notar la. Tunc
se sequeva le Valet de Cordes, portante le corona del Rege sur un
cossino de villuto carmin; e,
post tote iste grande procession, veniva LE REGE E LE REGINA DE
CORDES.
Alice
era assatis dubitose si illa deberea o non extender
se de fronte al solo
como faceva le tres jardineros, ma illa non poteva jammais memorar
haber tal regula pro processiones; “e in ultra, de que servirea un
procession,” pensava illa, “si tote le gente debeva extender
se de fronte al solo,
e tunc non vider lo?” Dunque
illa stava ubi illa era, e attendeva.
Quando
le procession arrivava vis-à-vis
con Alice, illes tote se stoppava e la reguardava, e le Regina
diceva, severmente, “Qui es ista?” Illa lo diceva al Valet de
Cordes,
qui solo se inclinava
e surrideva in responsa.
“Idiota!”
diceva le Regina, succutente su capite impatientemente; e, tornante a
Alice, illa continuava: “Qual es tu nomine, puera?”
“Mi
nomine es Alice, vostre Majestate,” diceva
Alice multo politemente; ma illa addeva. A se mesme, “Ben, illes es
solo un joco
de cartas, post toto. Io non debe timer les!”
“E
qui es istes?”
diceva le Regina, punctante al tres jardineros qui jaceva circum le
rosiero; perque, vide tu, post que illes era extendite de fronte al
solo, e le patrono sur su dorso era le mesme del resto del joco,
illa non poteva dicer si illes era jardineros, o soldatos, o
cortesanos, o tres de su proprie filios.
“Como
saperea
io?
diceva Alice, surprise con su proprie corage. “Illo non es affaire
mie.”
Le
Regina se tornava rubie de furia, e, post affrontar la pro un momento
como un bestia feroce, comenciava a critar “Trencha le capite de
illa! Trencha le—!
“Nonsenso!”
diceva Alice, multo alte e decisemente, e le Regina taceva.
Le Rege reposava su
mano sur le bracio de illa, e timidemente diceva “Reconsidera, mi
cara: illa es solo un puera!”
Le
Regina se
tornava
furiosemente de
dorso a
ille, e diceva al Valet “Torna les
a
supra!”
Le Valet lo faceva,
multo cautemente, con un sol pede.
“Leva vos!”
diceva le Regina in un voce alte e stridente, e le tres jardineros
instantaneemente se poneva de pede in un salto, e comenciava a
inclinar se al Rege, Regina, al infantes royal, e a tote le alteres.
“Cessa
lo!” critava le Regina. “Vos me face haber vertigine.” E tunc,
tornante se al rosiero, illa continuava “Que ha
vos facite hic?”
“Que illo place a
vostre Majestate,” diceva le Duo, in un tono multo humile, mittente
un geniculo sur le solo durante que parlava, “nos essayava—”
“Io
lo sape!”
diceva le Regina, qui habeva intertanto examinate le rosas. “Trencha
le capite de illes!” e le procession sequeva, tres del soldatos
remanente retro pro executar le infortunate jardineros, qui curreva
a Alice pro protection.
“Vos non essera
decapitate!” diceva Alice, e illa les poneva intra un grande vaso
de flores que stava presso. E le tres soldatos vagava pro circa un
minuta o duo, cercante les, e tunc quietemente marchava post le
alteres.
“Es
trenchate lor capites?” vocava le Regina.
“Lor capites se
iva, si il place a vostre Majestate!” le soldatos vocava in
replica.
“Excellente!”
vocava le Regina. “Pote tu jocar croquet?”
Le
soldatos taceva, e reguardava Alice, post que le question era
evidentemente adressate a illa.
“Si!” vocava
Alice.
“Que nos va,
tunc!” rugiva le Regina, e Alice adjungeva le procession, se
demandante multissimo que evenirea postea.
“Il es—il es un
die multo agradabile!” diceva un voce timide a su latere. Illa
camminava al latere del Conilio Blanc, qui la spiava anxiose al
facie.
“Multo,”
diceva Alice. “Ubi es le Duchessa?”
“Sh!
Sh!”
diceva le Conilio in un tono basse e hastive. Ille mirava
anxiosemente sur su humero durante que parlava, e tunc se levava sur
le puncta del pedes, mitteva su bucca presso le aure de illa, e
susurrava “Illa es sub sententia de execution.”
“Qual ration?”
diceva Alice.
“Diceva tu ‘Qual
damno!’?” le Conilio demandava,
“No, io non,”
diceva Alice. “Io pensa que illo non es del toto un damno. Io
diceva ‘Qual ration?’”
“Illa
colpava le aures del Regina—” le Conilio comenciava. Alice
erumpeva un risadetta alte. “Oh, sh!” le Conilio susurrava in un
tono espaventate. “Le Regina vos ascoltara! Vide vos
que
illa arrivava
assatis tarde, e le Regina diceva—”
“Placia
vos a vostre locos!” vocava le Regina con un voce fulminante, e le
gente comenciava a currer per tote le directiones, collidente unos
verso le alteres: totevia, illes se arrangiava in un minuta o duo, e
le joco comenciava.
Alice
notava que illa jammais habeva vidite
un campo de croquet si
curiose in tote su vita: illo era
tote de crestas e sulcos: le bollas de croquet era ericios vive, e le
massettas era flamingos vive, e le soldato se debeva duplar e star
sur lor manos e pedes, pro facer le arcos.
Le
principal difficultate que Alice trovava primo era manear su
flamingo: illa succedeva mitter le corpore de illo, assatis
confortabilemente, sub su bracio, con le gambas pendite a basso, ma
generalmente, justo quando illa prendeva le collo rectificate, e iva
dar al ericio un colpo con le capite de illo, illo se
torqueva
e
la mirava in le facie, con un expression tanto
perplexe que illa non poteva evitar erumper le risada; e quando illa
mitteva le capite de illo a basso, e iva comenciar novemente, il era
multo provocative trovar que le ericio se habeva disinrolate, e era
in le acto de reper se a longe: ultra toto isto, il habeva
generalmente un cresta o un sulco in le cammino a ubicunque illa
voleva inviar le ericio, e, como le soldatos duplate deveniva sempre
levante e camminante a altere partes del campo, Alice tosto arrivava
al conclusion que illo era vermente un joco multissimo difficile.
Le
jocatores tote jocava al mesme tempore, sin attender
lor tornos, querelante tote le tempore, e luctante pro le ericios; e
post
un breve tempore le Regina deveniva
in un passion furiose, e veniva calcante, e critante “Trencha le
capite de ille!” o “Trencha le capite de illa!” circa un vice a
cata minuta.
Alice
comenciava a sentir se multo inquiete,
de
facto
illa non habeva usque tunc ulle disputa con le Regina, ma illa sapeva
que illo poterea evenir a qualcunque minuta, “e tunc,” pensava
illa, “que me advenirea?” Illes es horribilemente affectionate de
decapitar personas hic: le grande demanda es si il ha qualcuno que
restara vive!
Illa cercava per
ibi alcun maniera de escappar, e se demandava si illa poterea exir
sin esser vidite, quando illa notava un apparition curiose in le
aere: illo la intricava multissimo primo, ma post reguardar lo un
minuta o duo illa percipeva que illo era un surriso, e illa se diceva
“Il es le Catto de Cheshire: ora io habera uno con qui conversar.
“Como va tu?”
diceva le Catto, si tosto que il habeva bucca sufficiente pro que
illo lo poteva usar pro parlar.
Alice attendeva
usque le oculos appareva, e tunc nutava. “De nihil servi parlar con
illo,” illa pensava, “usque su aures appare, o al minus un de
illos.” In un altere minuta le integre capite appareva, e tunc
Alice poneva su flamingo al solo, e comenciava un reporta del joco, se gaudente multo de que illa habeva alcuno pro ascoltar
la. Le Catto pareva pensar que il jam habeva le sufficiente de illo a
vista, e nihil plus de illo appareva.
“Io pensa que
illes non face del toto un joco juste,” Alice comenciava, in un
tono assatis plangente, “e illes totes querela tanto horribilemente
que uno non pote audir le altere parlar—e illes non pare haber
qualque regulas in particular: al minus, si illes los ha, necuno los
attende—e tu non ha idea de como confuse es tote le cosas esser
vive: per exemplo, le proxime arco que io debe transversar es in le
altere extremo del campo— e io debe haber croquetate le ericio del
Regina justo ora, solo perque illo passava currente quando io videva
le mie veniente!”
“Te place le
Regina?” diceva le Catto con un voce basse.
“Non del toto,”
diceva Alice: “illa es assi extrememente—” Justo tunc illa
notava que le Regina era presso a illa, ascoltante: dunque illa
continuava “—preste a ganiar, que il non vale le pena finir le
joco.”
Le Regina surrideva
e passava avante.
“Con qui tu
parla?” diceva le Rege, arrivante a Alice, e mirante le capite del
Catto con grande curiositate.
“Illo
es un amico mie—un Catto de Cheshire,” diceva Alice: “lassa me
presentar vos lo.”
“Il
non me place su apparentia del toto” diceva le
Rege: “totevia, illo pote basiar mi mano, si
il
lo place.”
“Il es melio
non,” le Catto remarcava.
“Non sia
impertinente,” diceva le Rege, “e non me reguarda assi!” Ille
iva detra Alice durante que parlava.
“Un catto pote
reguardar un rege,” diceva Alice. “io lo legeva in alcun libro,
ma io non memora ubi.”
“Ben, illo debe
esse removite,” diceva le Rege multo decisemente; e ille vocava al
Regina, qui passava in ille momento, “Mi cara! Io volerea que iste
catto sia removite!”
Le Regina habeva un
sol maniera de manear tote le difficultates, grande o parve. “Trencha
le capite de ille!”
“Io mesme
reportara le carnifice,” diceva le Rege alacremente, e ille partiva
hastive.
Alice pensava que
illa poterea tamben retornar e vider como iva le joco, e illa audiva
le voce del Regina a distantia, critante con passion. Illa jam la
habeva audir sententiar le execution de tres del jocatores pro haber
perdite lor tornos, e il non la placeva le aspecto del cosas del
toto, post que le joco era assi confuse que illa nunquam sapeva si il
era su torno o non. Tunc illa exiva pro cercar su ericio.
Le ericio era
ingagiate in un lucta con altere ericio, lo que semblava a Alice un
excellente opportunitate de croquetar un de illos con le altere: le
sol difficultate era que su flamingo se vadeva al altere latere del
jardin, ubi Alice poteva vider lo essayar de maniera inutile scander
un arbore.
Durante le tempore
que illa habeva guastate prendente le flamingo e retornante con illo,
le lucta se finiva, e ambe ericios era foras de vista: “ma il non
importa multo,” pensava Alice, “post que tote le arcos se iva ab
iste latere del campo.” Dunque illa mitteva lo sur su bracio, a fin
que illo non escappava novemente, e retornava pro haber un poco plus
de conversation con su amico.
Quando illa
retornava a ubi era le Catto de Cheshire, illa se surprendeva trovar
un multitude assatis numerose attruppate circum illo: il eveniva un
disputa inter le carnifice, le Rege, e le Regina, illes tote parlava
al mesme tempore, durante que tote le resto era assatis silente, e
habeva le aere multo inconfortabile.
Al momento que
Alice appareva, illa era appellate per tote le tres pro decider le
question, e illes repeteva lor argumentos a illa, totevia, post que
illes tote parlava al mesme tempore, illa trovava multo difficile
discerner exactemente lo que illes diceva.
Le argumento del
carnifice era, que tu non poterea trenchar un capite a minus que il
habeva un corpore ab le qual trenchar lo: que ille nunquam habeva
debite facer tal cosa antea, e ille non iva comenciar in iste epocha
de su vita.
Le argumento del
Rege era que toto que habeva un capite poterea esser decapitate, e
que on non deberea parlar absurdos.
Le argumento del
regina era que, si illo non era facite immediatemente, illa mandarea
executar totes, ubique (Il era iste ultime observation que habeva
facite tote le gruppo reguardar tanto grave e anxiose.)
Alice non poteva
pensar nulle altere cosa a dicer sinon “Illo pertine al Duchessa:
il es melio que vos la demanda super illo.”
“Illa
es in prision,” le
Regina diceva al carnifice: “reporta la a hic.” E le carnifice
partiva como un sagitta.
Le
capite del Catto comenciava evanescer al momento que ille se vadeva,
e, quando ille habeva retornate con le Duchessa, illo habeva
disparite integremente: dunque le Rege e le carnifice curreva ubique,
cercante lo, durante que le resto del gruppo retornava al joco.
(Continua postea...)
(Continua postea...)
Notas:
- Original in anglese: "Alice's Adventures in Wonderland", per Lewis Carroll, 1865, con illustrationes de John Tenniel, ambes in dominio public.
- Traduction a interlingua: "Le aventuras de Alice in le Pais del Meravilias", per Rodrigo Mallmann Guerra, 2017, tote le derectos de iste traduction es reservate.
No comments:
Post a Comment